Muntanyes del Canigó

SOL            DO SOL
Muntanyes del Canigó
         DO
fresques són i regalades
      SOL
sobre tot ara l'estiu
        LAm          SOL
que les aigües són gelades,
        LAm          SOL
que les aigües són gelades.

Tres mesos m'hi vaig estar
sens veure persona nada,
sinó un trist rossinyolet
que en eixir del niu cantava. 

El rossinyolet s'és mort,
tres dies ha que no canta.
Jo d'aquí me'n vull anar,
que l'enyorament m'hi mata. 

Ningú m'ha comprès el mal,
ni metges ni apotecaris,
sinó una nina gentil
que l'amor me'n té robada. 

Me'n té robada l'amor,
el meu cor i les entranyes.
Jo me n'aní a l'Empordà
per purgar-me i xaropar-me. 

I ni amb purgues ni amb xarops
la salut a mi no em tornava.
Un dia jo l'encontrí,
l'encontrí a punta d'alba.

Jo l'encontrí en el riu,
en el riu, que ensabonava.
Jo li'n dic: Déu me la guard,
rosa fresca i regalada.

Ja no me'n torna raó,
com si l'hagués malparada.
Jo que l'hi torno a donar,
i ella calla altra vegada.

No sé amb què et compararé,
si amb el vent o amb la gelada.
Et compararé amb el vent,
que cada hora fa mudança.

Al de matí, vent serè,
a les onze, marinada,
a mig dia, vent de dalt
i a la tarda, tramuntana.

Me la miro jo dels peus,
veure quin calçat portava:
porta sabata amb taló
i la mitgeta encarnada.

Me la miro jo del cos,
veure quin gipó portava:
porta gipó d'escotí
amb un cordonet de plata.

Me la miro jo del cap,
de quin modo va tocada:
porta una pinteta d'or
amb uns lligaments de plata.

Al seu pare jo vull dir,
i també a la seva mare,
que si me la volen dar
la prendré de bona gana.

Que si la guarden per mi
tres robes li vull comprar-ne:
una de color de sang,
l'altra de color manglana, 

l'altra tirarà su el verd,
que li honrarà la cara;
uns penjants li'n vull comprar
de la pedra bigarrada.

Dins l'església me n'entrí
a suplicar als sants i santes;
li demano de bon cor
a la Verge del Rosari.

Que me'n volgués alcançar
a qui em fa viure amb cuidança.
Quan de missa vaig eixir
la meva amor hi entrava.

Ella arrenca un gran sospir
des del fons de les entranyes.
El sospir en fou tangran
que en terra me va fer caure.

-Aixeque-vos, vós, galant;
teniu-ne ferma fiança:
mentre no us deixaré a vós,
jo deixaré tots els altres.

Mentre no us deixaré a vós,
jo deixaré tots els altres.
Mare, jo vull tal fadrí:
no teniu que delità-us-e.

-Casa't, si tu tant el vols;
vianda no en té pas gaire.
-No us hi va pas res a vós;
ja la guanyarem nosaltres.